Eleccions generals i municipals. Masses diferències per a un resultat
No han passat vint-i-quatre hores de les passades eleccions legislatives i ja hi han analistes andritxols dient la seva. Personalment, crec que és necessari una mica més de temps per païr correctament uns resultats com els d’ahir.
Per extreure’n conclusions encertades, és necessari comptar amb dades de les llistes amb participants reals – qui va anar a votar – i on es va fer d’una o una altra manera. Comparar-se aquestes amb altres conteses nacionals hagudes al terme. També l’evolució posterior del votant d’aquells mateixos col·legis en comicis locals i autonòmics. El que en estadística es diu comparar històrics.
Aquest treball encara pot tardar setmanes. Coneixent el personal, és molt possible que no s’arribi a fer en alguns casos. Una vegada hem arribat al dia D, solem l’exigent D+1, que és quasi més important que la campanya sencera.
Per tant, ara mateix tot són càbales. Opinions molt personals. I és que unes eleccions legislatives són molt diferents que unes locals i autonòmiques. Certament, hi han les europees que poden viciar el vot. Sabent també que les segones consultes es realitzaran de les quatre setmanes justes després de les primeres. Probablement amb molta menys mobilització: el fantasma dels del diccionari s’ha vençut. Representació que, per cert no presenta llista municipal, altra gran diferència a l’hora de distribuir els percentatges representatius. No és el mateix dividir per set que per sis. I ja veurem si d’aquests sis, si tots arriben al temut 5% mínim per assolir una cadira a Son Mas.
En la cosa pública, res és casual
Els faré una confessió: una de les persones més valuoses amb qui he pogut compartir hores de feina em va ensenyar que “en la cosa pública, res és casual”. Era Pasqual Maragall i Mira. Abans de començar un projecte, ja contemplava el guany que la comunitat n’hi treuria. Però una de les coses on gastava més esforços era saber com el podria explicar a la ciutadania. Per aquesta darrera qualitat solia guanyar.
La capacitat pedagògica de cada candidatura i aspirant
És aquí on vull dedicar les darreres línies: la capacitat pedagògica de cada candidatura i aspirant. En sobresurten tres per damunt els altres: Rouarch pel seu estil directe i proper. Molt guanyat té la regionalista. Mir, per la seva innegable experiència vital: quaranta anys fent política al PSIB local. Un històric pels seus. El més semblant a l’enyorat Mariano Castelló, a qui de ben segur li dedicaria la victòria o batlia. Per aquesta “auctoritas”, Mir surt amb un escó. En darrer lloc – però el primer en eficiència – ja es poden imaginar qui: en exposició i oratòria poca gent a dia d’avui com Joan Manera i Jaume. Ofici obliga. Ha guanyat en claredat expositiva. Ja no és aquell dogmàtic que es negava xerrar en castellà. Eixamplar auditoris és la clau per ser batle. Sap que és la seva darrera oportunitat i molt probablement la pensa exprimir.
Hi ha un segon bloc. Els podem anomenar els nous. Estefanía, amb certa fredor encara quan xerra. La compensa amb dosis d’ entusiasme i un cos a cos sense fissures. Jonathan és molt nou en tot. Però té un equip expert, habitual dels llocs públics. Amb recursos argumentals per suplir les probables mancances del seu jove líder. No es pot dir el mateix de’n Gaspar, el “Kennedy de Sant Elm”, candidat de C’s. Massa desconegut pel gran públic, si som objectius. Amb una candidatura poc avesada a l’intercanvi dialèctic. Ja veurem com se’n surten per explicar el seu programa…
Fins d’aquí dues setmanes. Moltes gràcies
