Després dels darrers resultats haguts al terme municipal d’Andratx, sembla arribada l’hora dels pactes.
La majoria absoluta, imprescindible requisit per a escollir batlia, són doncs 9 escons.
Com a punt de vista previ: Consell i gran part de les conselleries estaran en mans del PSIB. Per tant, l’Agència de Disciplina Urbanística i la Comissió d’Urbanisme del Consell. Les dues institucions implicades en la definitiva aprovació de les NN. SS.,(Normes Subsidiàries).
És un detall que de ben segur que planarà a les converses entre partits. Aquest, i d’altres, com la química personal entre possibles socis. O les properes indemnitzacions que tocarà pagar per part del Consistori… i les que probablement vinguin, després dels darrers judicis per prevaricació. Encara sense sentència, però amb molts números per sortir-ne escaldats. Tot això pesarà, i molt. Però es miri com es miri, des d’una perspectiva més aviat objectiva, aquí hi han dos tipus de possibles aliances.
Una, la que batejarem “reformista”. Podria representar un cert trencament amb la política que s’ha fet fins ara a la Cúria. A la vegada podria estar ben connectada amb els despatxos de Ciutat ( i de retruc, amb els de Madrid), amb totes les possibilitats que això podria implicar per al terme. Des de major seguretat jurídico-financera fins a millor accés a determinades línies de subvencions estatals.
De l’altra, el que podríem anomenar simpàticament com a “solució Astèrix”. En poques paraules, mantenir l’ordre polític que hi ha hagut fins a dia d’avui. Sabent que el partit que seria bandera d’aquesta opció ha perdut el Govern de l’Estat. Per tant, els avantatges que teòricament podria tenir aquesta possibilitat serien un tant qüestionables. L’imperi sol premiar les províncies lleials. No els irreductibles gals.
En tot cas, pactar una de les dues possibilitats no hauria de ser enormement complexe. Andratx no és Barcelona o Madrid. Aquí tots ens coneixem. L’ego dels polítics locals hauria d’anar per sota de l’interès comú. Andratx s’ho val. Que a una setmana exacta dels comicis tan sols s’hagin produït xerrades informals i no programàtiques entre les parts ens pot fer una idea de com estan les coses. Sense voler fer demagògia :a la privada, aquest ritme seria inadmissible. No sia cas que aquest aparent poc interès acabi fent bona la sentència d’un dels millors pensadors que han donat els Estats Units i Japó, Francis Fukuyama. El pensador de Chicago deia al seu llibre “La fi de l’història / el darrer home” que una de les majors impostures conegudes de l’història de l’Humanitat eren les ideologies aplicades a la política local.
És a dir, que amb un bon gerent, un ajuntament com l’andritxol funcionaria millor que amb polítics professionals.
Personalment, m’agradaria molt que els nostres líders contradiguessin amb fets l’intel·lectual nord-americà. Actuant amb celeritat. Arribant a acords pensant primer en el nostre terme municipal que en moltes altres coses.
La ciutadania va votar uns representants que pensassin en el millor per a Andratx. No per assegurar la cadira a uns i unes representants.
Després dels darrers resultats haguts al terme municipal d’Andratx, sembla arribada l’hora dels pactes.
Com a punt de vista previ: Consell i gran part de les conselleries estaran en mans del PSIB. Per tant, l’Agència de Disciplina Urbanística i la Comissió d’Urbanisme del Consell. Les dues institucions implicades en la definitiva aprovació de les NN. SS.,(Normes Subsidiàries).
És un detall que de ben segur que planarà a les converses entre partits. Aquest, i d’altres, com la química personal entre possibles socis. O les properes indemnitzacions que tocarà pagar per part del Consistori… i les que probablement vinguin, després dels darrers judicis per prevaricació. Encara sense sentència, però amb molts números per sortir-ne escaldats. Tot això pesarà, i molt. Però es miri com es miri, des d’una perspectiva més aviat objectiva, aquí hi han dos tipus de possibles aliances.
Una, la que batejarem “reformista”. Podria representar un cert trencament amb la política que s’ha fet fins ara a la Cúria. A la vegada podria estar ben connectada amb els despatxos de Ciutat ( i de retruc, amb els de Madrid), amb totes les possibilitats que això podria implicar per al terme. Des de major seguretat jurídico-financera fins a millor accés a determinades línies de subvencions estatals.
De l’altra, el que podríem anomenar simpàticament com a “solució Astèrix”. En poques paraules, mantenir l’ordre polític que hi ha hagut fins a dia d’avui. Sabent que el partit que seria bandera d’aquesta opció ha perdut el Govern de l’Estat. Per tant, els avantatges que teòricament podria tenir aquesta possibilitat serien un tant qüestionables. L’imperi sol premiar les províncies lleials. No els irreductibles gals.
En tot cas, pactar una de les dues possibilitats no hauria de ser enormement complexe. Andratx no és Barcelona o Madrid. Aquí tots ens coneixem. L’ego dels polítics locals hauria d’anar per sota de l’interès comú. Andratx s’ho val. Que a una setmana exacta dels comicis tan sols s’hagin produït xerrades informals i no programàtiques entre les parts ens pot fer una idea de com estan les coses. Sense voler fer demagògia :a la privada, aquest ritme seria inadmissible. No sia cas que aquest aparent poc interès acabi fent bona la sentència d’un dels millors pensadors que han donat els Estats Units i Japó, Francis Fukuyama. El pensador de Chicago deia al seu llibre “La fi de l’història / el darrer home” que una de les majors impostures conegudes de l’història de l’Humanitat eren les ideologies aplicades a la política local.
Personalment, m’agradaria molt que els nostres líders contradiguessin amb fets l’intel·lectual nord-americà. Actuant amb celeritat. Arribant a acords pensant primer en el nostre terme municipal que en moltes altres coses.
La ciutadania va votar uns representants que pensassin en el millor per a Andratx. No per assegurar la cadira a uns i unes representants.
Compartir