No fa ni set mesos que paraules com “emergència, estadi d’alarma o mesures excepcionals” es varen incorporar al nostre ús quotidià. Una situació realment dramàtica que estam vivint aquests mesos. I que dissortadament viurem: la Cúria ha de guardar silenci, car és la seva obligació, però tot fa pensar que les peticions d’ajuts socials per a menjar gratuït – els famosos “vales” – s’han incrementat de manera exponencial.
La comunitat andritxola està responent prou bé: hotels que quasi no han obert i han donat el menjar que es tenia en cambra als treballadors, algun bar i restaurant que també va fer el mateix el març i abril, s’han organitzat esdeveniments esportius per a recaptar aliments… En quan als partits polítics locals, han demostrat molta maduresa i més o menys han fet pinya sense masses demagògies… Entre tots i totes hem recuperat una cosa que francament creia perduda des de feia temps: esperit de poble. Gràcies a tots i totes .
No obstant, encara fa mal prendre nota d’algunes actituds. Com la d’alguna gent ben pública del nostre àmbit – polítics, empresaris, coneguts professionals liberals…- fumant en públic. Bé sia a la terrassa del bar, bé sia al mercat de dimecres. Com si res hagués passat.
No tinc res a dir si el personal es vol suicidar poc a poc, tot omplint de nicotina els seus pulmons.
Des d’un punt de vista demogràfic, com més via faci la gent, menys superpoblació hi haurà. Per tant, i seguint les tesis d’Adam Smith, potser millor: en generar-se igual riquesa i haver-hi menys habitants, més riquesa a repartir entre els restants. En aquest cas, entre els no fumadors.
El problema ve en una situació d’alarma com la que estam experimentant. Quan els suïcides a plaços – qui fuma va acabant amb el seu cos a poc a poc – endemés de voler-se matar a ells, pretenguin fer-ho amb els altres. Per moltes terrasses que hi hagin, en aquests moments la llei és clara: per precaució, no es pot fumar en públic. Per molt que es sigui. Per molts dobbers que es tinguin. Per molts il·lustres avantpassats que es puguin exhibir a l’arbre genealògic. Ara, pel bè de tots, no toca: les normes són per a tothom, i no per a que uns quants se les botin impunement. És de sentit comú.
Entre tots i totes hem recuperat una cosa que francament creia perduda…
No fa ni set mesos que paraules com “emergència, estadi d’alarma o mesures excepcionals” es varen incorporar al nostre ús quotidià. Una situació realment dramàtica que estam vivint aquests mesos. I que dissortadament viurem: la Cúria ha de guardar silenci, car és la seva obligació, però tot fa pensar que les peticions d’ajuts socials per a menjar gratuït – els famosos “vales” – s’han incrementat de manera exponencial.
La comunitat andritxola està responent prou bé: hotels que quasi no han obert i han donat el menjar que es tenia en cambra als treballadors, algun bar i restaurant que també va fer el mateix el març i abril, s’han organitzat esdeveniments esportius per a recaptar aliments… En quan als partits polítics locals, han demostrat molta maduresa i més o menys han fet pinya sense masses demagògies… Entre tots i totes hem recuperat una cosa que francament creia perduda des de feia temps: esperit de poble. Gràcies a tots i totes .
No obstant, encara fa mal prendre nota d’algunes actituds. Com la d’alguna gent ben pública del nostre àmbit – polítics, empresaris, coneguts professionals liberals…- fumant en públic. Bé sia a la terrassa del bar, bé sia al mercat de dimecres. Com si res hagués passat.
No tinc res a dir si el personal es vol suicidar poc a poc, tot omplint de nicotina els seus pulmons.
Des d’un punt de vista demogràfic, com més via faci la gent, menys superpoblació hi haurà. Per tant, i seguint les tesis d’Adam Smith, potser millor: en generar-se igual riquesa i haver-hi menys habitants, més riquesa a repartir entre els restants. En aquest cas, entre els no fumadors.
El problema ve en una situació d’alarma com la que estam experimentant. Quan els suïcides a plaços – qui fuma va acabant amb el seu cos a poc a poc – endemés de voler-se matar a ells, pretenguin fer-ho amb els altres. Per moltes terrasses que hi hagin, en aquests moments la llei és clara: per precaució, no es pot fumar en públic. Per molt que es sigui. Per molts dobbers que es tinguin. Per molts il·lustres avantpassats que es puguin exhibir a l’arbre genealògic. Ara, pel bè de tots, no toca: les normes són per a tothom, i no per a que uns quants se les botin impunement. És de sentit comú.
Compartir