Aquest estiu s’han viscut més moments de poc seny que de serenor
És un any perdut? No necessàriament: hauríem d’haver enriquit com a societat
En altres circumstàncies, aquest seria un article per a passar un cert plaer. Rememorant els fets més alegres d’ enguany o enumerant els reptes del qui ve en clau local. Un escrit amable, donades les jornades un tant espirituals i de reflexió en que solem plantejar aquests dies. No obstant, no és el cas: no podrem anar ni reunir la família per Nadal o la Segona Festa. Tampoc ser a Matines quan és l’hora: toc de queda. I , al pas que anam, ni acostar-mos a santa Maria a fer aquesta celebració vespertina que no és ni “Nochebuena”- dit amb tot el respecte – , ni Missa del Gall. Ni pensaments de despedir l’any rient amb els amics de sempre. Tancats i barrats.
És un any perdut?
No necessàriament: hauríem d’haver enriquit com a societat. Valors com solidaritat, pensar en la comunitat, fer pinya…Han aparegut per moments, certament. Vàrem eixir a les terrasses a aplaudir la comunitat sanitària. I després, què? Amnèsia. Aquesta és la realitat. No és cap crítica, és una constatació objectiva: aquest estiu s’han viscut més moments de poc seny que de serenor. Potser va ser una reacció no normal, però previsible: molt pocs havien viscut enclaustrats tants de dies seguits…i ho oblidaren tot quan es pogué traspassar la porta.
Podem entrar en un debat filosòfic sobre quina actitud ha estat més sana per encarar aquesta insòlita situació. Si la dels nascuts a partir del 1965 o la dels nostres germans grans, concos, pares o padrins. La dels segons, bastant austera, centrada en el treball i sense masses distraccions. La del fills del “baby boom”, més centrada en el lleure i sobredimensionada de “gadgets” socials. Personalment, tinc molt clar qui s’ha acoblat millor a aquest desgraciat 2020.
Seria molt interessant un article sobre l’impacte del Sars-Cov-II a la població de Ponent
La comparativa d’habitants a dia un de gener i trenta-u de desembre de 2020. Si es vol fer bé – comparant el moviment vegetatiu ( restar el nombre de naixements amb el dels morts ) d’enguany amb el 2019, 2018, 2017 i 2016. Els històrics de població, per ser creïbles, es calculen per quinquennis. Sense abans tenir les estadístiques oficials al davant no podem dir res. Però la impressió que fa és que veiem acabar l’any menys andritxols i andritxoles que el vàrem començar.
Per acabar, un desig pel 2021. Salut – es diu cada Cap d’Any, però a partir d’aquest, amb més motiu – i… honestedat i celeritat a l’Administració Pública. Estaria molt bé.
Moltes gràcies.
Bernat Jofre i Bonetbernatjofre@gmail.com
Vídeo resum del Concert de Nadal dels alumnes d’instrument de l’Escola de música i dansa d’Andratx.
Aquest estiu s’han viscut més moments de poc seny que de serenor
És un any perdut? No necessàriament: hauríem d’haver enriquit com a societat
En altres circumstàncies, aquest seria un article per a passar un cert plaer. Rememorant els fets més alegres d’ enguany o enumerant els reptes del qui ve en clau local. Un escrit amable, donades les jornades un tant espirituals i de reflexió en que solem plantejar aquests dies. No obstant, no és el cas: no podrem anar ni reunir la família per Nadal o la Segona Festa. Tampoc ser a Matines quan és l’hora: toc de queda. I , al pas que anam, ni acostar-mos a santa Maria a fer aquesta celebració vespertina que no és ni “Nochebuena”- dit amb tot el respecte – , ni Missa del Gall. Ni pensaments de despedir l’any rient amb els amics de sempre. Tancats i barrats.
És un any perdut?
No necessàriament: hauríem d’haver enriquit com a societat. Valors com solidaritat, pensar en la comunitat, fer pinya…Han aparegut per moments, certament. Vàrem eixir a les terrasses a aplaudir la comunitat sanitària. I després, què? Amnèsia. Aquesta és la realitat. No és cap crítica, és una constatació objectiva: aquest estiu s’han viscut més moments de poc seny que de serenor. Potser va ser una reacció no normal, però previsible: molt pocs havien viscut enclaustrats tants de dies seguits…i ho oblidaren tot quan es pogué traspassar la porta.
Podem entrar en un debat filosòfic sobre quina actitud ha estat més sana per encarar aquesta insòlita situació. Si la dels nascuts a partir del 1965 o la dels nostres germans grans, concos, pares o padrins. La dels segons, bastant austera, centrada en el treball i sense masses distraccions. La del fills del “baby boom”, més centrada en el lleure i sobredimensionada de “gadgets” socials. Personalment, tinc molt clar qui s’ha acoblat millor a aquest desgraciat 2020.
Seria molt interessant un article sobre l’impacte del Sars-Cov-II a la població de Ponent
La comparativa d’habitants a dia un de gener i trenta-u de desembre de 2020. Si es vol fer bé – comparant el moviment vegetatiu ( restar el nombre de naixements amb el dels morts ) d’enguany amb el 2019, 2018, 2017 i 2016. Els històrics de població, per ser creïbles, es calculen per quinquennis. Sense abans tenir les estadístiques oficials al davant no podem dir res. Però la impressió que fa és que veiem acabar l’any menys andritxols i andritxoles que el vàrem començar.
Per acabar, un desig pel 2021. Salut – es diu cada Cap d’Any, però a partir d’aquest, amb més motiu – i… honestedat i celeritat a l’Administració Pública. Estaria molt bé.
Vídeo resum del Concert de Nadal dels alumnes d’instrument de l’Escola de música i dansa d’Andratx.
Compartir