L’Andratx que ve

Donem la benvinguda a aquest nou contingent de treballadors si de veritat les seves intencions són les d’integrar-se

Avui era al parc infantil devora Son Mas. És un lloc agradable, si som sincer. Els al·lots o al·lotes ténen espai, jocs abastament. A la vegada que els pares, mares o acompanyants bancs per seure i vigilar la patuleia. Fins aquí, res d’especial. Un retrat normal i corrent d’un espai públic, pagat entre tots . Ben conservat, per cert: no es veuen grans desperfectes.

El detall ve quan un es fixa en els nins i nines. D’una vintena llarga que hi havien, tres quartes parts eren magrebins o fills de magrebines. Bons al·lots, la majoria d’ells: només pensen en donar-li cops a la pilota amb el peu. Com més fort, millor. Res que no haguem fet molts de nosaltres als cinc,sis, set, vuit, nou i deu anys.

Tres quartes parts. Això vol dir que si no hi ha una debacle geopolítica, les seves famílies arrelaran aquí, com a nous andritxols. I per tant, en dues generacions el tant per cent originari del Magrib pot ser superior al d’alemanys ara. Res a dir, tampoc: simples moviments demogràfics degut a casuístiques econòmiques. El que em pregunto és quina classe d’identificació arribaran a tenir amb la terra que els ha acollit. Respectaran la seva cultura i tradició popular? Arribaran amb el temps a dominar el català?.

En podem tenir una resposta aproximada a les minories ètniques que viuen a Catalunya. Amb fills i filles completament escolaritzats en immersió lingüística, s’expressen en un català correctíssim. No són tots els que ho fan. Però que hi hagi una minoria ja és important.

El que és segur és que Andratx pot ser molt diferent en molt poc temps. La qual cosa no jutjo. Senzillament constato. Donem la benvinguda a aquest nou contingent de treballadors si de veritat les seves intencions són les d’integrar-se com uns altres veïns més. I ajudem-los si és necessari…i si es deixen ajudar. Que és l’altra variant.

Hem enterrat a Andratx masses coneguts

P.S.: aquests darrers dies hem enterrat a Andratx masses coneguts. Tots menors de seixanta anys, tots de manera violenta i/o sobtada. La vida és una vall de llàgrimes. Personalment, amb alguna d’elles quasi érem parents. El darrer, n’Ángel. Menut i rabassut, tranquil però nerviós, callat i auster. Ens ha deixat per la porta del darrera. Tal com va entrar: sense fer massa renou.

Més val que acabi aquest mes d’abril. O acabarà amb nosaltres.