No a donar Gràcies al Sant – la religió està molt de baixa – sinó a disfrutar d’un parell de dies d’una mica de desordre hedonista
Aquests dies, a Andratx celebram Sant Pere. Que com se sap, no acaba de ser el patró “de deveres” del poble. De fet, si s’aplicàs rigorosament la Llei de Memòria Històrica, aquest Consistori ja hauria d’estar canviant el patrocini a qui sempre l’havia tingut, i que per obscures raons se li va treure durant la postguerra: Sant Bartomeu, protector dels andritxols i andritxoles des de la fundació de la Vila cristiana, encara que se sap que ja el segle X hi havia un assentament musulmà, An-Draig o Andraig. I que anteriorment els pretalaiòtics ja hi establiren poblaments que descobriren els romans. D’ací el nostre nom: Antrum, el lloc de les coves. O on es vivia en elles. Per tant, ja sabem d’on venim: de cavernícoles. Això és el que hi ha: la vida és dura. No sé si tal feta influeix la nostra política local actual, però la qüestió és que els nostres avantpassats es deurien entendre a pedrades.
Tornant als sants, ja se sap que és més divertit celebrar una festa a principis d’estiu que quan s’acaba aquest, com és el cas de Sant Bartomeu.
Per tant, no és d’estranyar que es mantingui un tant artificial sant com a patró: la patuleia acaba l’escola, es planten les parades d’avellaneres, quatre colxonetes elàstiques i a riure. No a donar Gràcies al Sant – la religió està molt de baixa – sinó a disfrutar d’un parell de dies d’una mica de desordre hedonista. No ha estat per casualitat que molts andritxols hagin nat devers les darreries de març i primers d’abril. Sant Pere i Sant Pau, sempre previsors, han fet el que bonament han sabut pel creixement demogràfic del poble.
No obstant, aquest article no és cap ironia. Ni burla. Sinó un petit acte de reconeixement a la regidoria de Festes. També a l’Ajuntament en ple, per què no dir-ho. Enguany, el més còmode hagués estat no fer res. “Miri, hi ha Covid. Fins l’any que ve”.Però amb un muntatge digne i una conscienciació ciutadana notable, s’ha demostrat que també es pot oferir un producte digne. Enhorabona.
Més val un format com el d’enguany, familiar i reduït
Perquè som un poble petit, reconeguem-ho. I encara que el Port i les seves milionàries estructures ens puguin fer ballar el cap, ens hauríem de fer a la idea de la nostra insignificància, encara que ens pugui tocar una mica el nostre amor propi. Com a Andratx Vila, superam amb moltes dificultats els sis mil habitants. Per tant, tornar al format del gran concert… per què? Més val un format com el d’enguany, familiar i reduït. Curiós. Sense massa exposició financera: els tords, poden volar més baixos del que ja volen. Que ja és dir. No sigui cas que de tant celebrar, haguem de tornar a les cavernes.
No a donar Gràcies al Sant – la religió està molt de baixa – sinó a disfrutar d’un parell de dies d’una mica de desordre hedonista
Aquests dies, a Andratx celebram Sant Pere. Que com se sap, no acaba de ser el patró “de deveres” del poble. De fet, si s’aplicàs rigorosament la Llei de Memòria Històrica, aquest Consistori ja hauria d’estar canviant el patrocini a qui sempre l’havia tingut, i que per obscures raons se li va treure durant la postguerra: Sant Bartomeu, protector dels andritxols i andritxoles des de la fundació de la Vila cristiana, encara que se sap que ja el segle X hi havia un assentament musulmà, An-Draig o Andraig. I que anteriorment els pretalaiòtics ja hi establiren poblaments que descobriren els romans. D’ací el nostre nom: Antrum, el lloc de les coves. O on es vivia en elles. Per tant, ja sabem d’on venim: de cavernícoles. Això és el que hi ha: la vida és dura. No sé si tal feta influeix la nostra política local actual, però la qüestió és que els nostres avantpassats es deurien entendre a pedrades.
Tornant als sants, ja se sap que és més divertit celebrar una festa a principis d’estiu que quan s’acaba aquest, com és el cas de Sant Bartomeu.
Per tant, no és d’estranyar que es mantingui un tant artificial sant com a patró: la patuleia acaba l’escola, es planten les parades d’avellaneres, quatre colxonetes elàstiques i a riure. No a donar Gràcies al Sant – la religió està molt de baixa – sinó a disfrutar d’un parell de dies d’una mica de desordre hedonista. No ha estat per casualitat que molts andritxols hagin nat devers les darreries de març i primers d’abril. Sant Pere i Sant Pau, sempre previsors, han fet el que bonament han sabut pel creixement demogràfic del poble.
No obstant, aquest article no és cap ironia. Ni burla. Sinó un petit acte de reconeixement a la regidoria de Festes. També a l’Ajuntament en ple, per què no dir-ho. Enguany, el més còmode hagués estat no fer res. “Miri, hi ha Covid. Fins l’any que ve”.Però amb un muntatge digne i una conscienciació ciutadana notable, s’ha demostrat que també es pot oferir un producte digne. Enhorabona.
Més val un format com el d’enguany, familiar i reduït
Perquè som un poble petit, reconeguem-ho. I encara que el Port i les seves milionàries estructures ens puguin fer ballar el cap, ens hauríem de fer a la idea de la nostra insignificància, encara que ens pugui tocar una mica el nostre amor propi. Com a Andratx Vila, superam amb moltes dificultats els sis mil habitants. Per tant, tornar al format del gran concert… per què? Més val un format com el d’enguany, familiar i reduït. Curiós. Sense massa exposició financera: els tords, poden volar més baixos del que ja volen. Que ja és dir. No sigui cas que de tant celebrar, haguem de tornar a les cavernes.
Compartir