Opiniones

Reprovar o assaltar, aquesta és la qüestió

El mal de l'ajuntament d'Andratx és un altre. I s'anomena secretari consistorial. Persona de confiança del Partit Popular…

No estaria massa segur de que el partit més adequat per reprovar la gestió a Antoni Mir i Salva fos justament el Popular. Per molt maleducat, tavernari i deixat que aparenti ser el darrer…

El mal de l’ajuntament d’Andratx és un altre. I s’anomena secretari consistorial. Persona de confiança del Partit Popular…

Aquestes setmanes, a Andratx el verb de moda és reprovar. Pel qui no ho sàpiga, «advertir públicament algú d’una possible mala gestió o fets». És una maniobra prevista a diferents reglaments parlamentaris europeus des de fa centenars d’anys. Com moltes altres coses, la varen inventar els anglesos.

En el nostre context, és prevista a la Constitució:

"Artículo 111.
El Gobierno y cada uno de sus miembros están sometidos a las interpelaciones y preguntas que se le formulen en las Cámaras. Para esta clase de debate los Reglamentos establecerán un tiempo mínimo semanal.
2. Toda interpelación podrá dar lugar a una moción en la que la Cámara manifieste su posición."

Aquest fonament de dret és vàlid a qualsevol cambra elegida democràticament dins el marc jurídic espanyol. Bé sien consistoris, diputacions, consells insulars, parlaments autonòmics o les Corts. No obliga l’interpel·lat a dimitir, però el sol deixar en una posició dèbil.

Tots els partits polítics la poden utilitzar a discreció, encara que pocs ho fan sistemàticament: tots els protagonistes saben que un abús de determinats instruments poden anar en contra de qui els utilitza. Però també és lloc comú que els reprovants han de ser, per damunt de tot, gent sense màcula. Irreprotxables. Sense res a dir.

I, en el cas andritxol…

No són pocs els que no estarien massa segurs de la idoneïtat del Partit Popular com a protagonista per a la reprovació de la gestió a Antoni Mir i Salvà. Per molt maleducat, tavernari i deixat que aparenti ser el darrer. Encara que el descontrol regni a les àrees d’Urbanisme, Governació i molt especialment, Contractació. Tot i que les Normes Subsidiàries estiguin aparentment en panyals. Encara que sota el Saig, més d’un ( i una ) regidor/a ha confós la sala de plens amb la d’un bar. En tots els aspectes possibles, i que cadascú jutgi pel que sap. Però la veritat, potser el mal venia de molt alluny.

Per dir les coses pel seu nom: el mal de l’ajuntament d’Andratx s’anomena secretari consistorial. Càrrec que hauria de coordinar tots els serveis municipals. Hauria de fer una memòria anual operativa per a l’institució.

Mediar entre el funcionariat i els polítics en cas de problemes. Persona, per cert, d’absoluta confiança del Partit Popular. Qui en el seu moment va presumptament deixar que la Casa Gran s’hagi vist demandada per un ciutadà andritxol. El qual, per cert, tan sols ha defensat els seus drets. Procediment jurídic que, depenent de com analitzi el jutge l’expedient i les proves aportades per les parts, ens pot dur a un caos administratiu notable. Certament, una sentència desfavorable en el fons i en la forma – no és el mateix – podria significar, literalment, el rescat de l’ajuntament d’Andratx per part del Consell de Mallorca. Si volen saber més, preguntin a l’actual oposició. Ells varen ser els responsables d’aquest estat de la qüestió. Em pregunto què farà la resta de la corporació si el veredicte surt desfavorable als interessos de l’ajuntament: els reprovaran per mals governants? Seria una opció: bastarà mirar qui va donar el vist-i-plau polític a la causa…

Fa més olor a assalt al poder que a voluntat popular

I és que per cridar l’atenció públicament algú, has de tenir la consciència ben tranquil·la. I francament, dels disset regidors presents avui en dia a la Sala, poquets poden fer-ho. En poques paraules i per acabar: no es jutja si la moció és correcta, car és ben possible que sigui en certa manera necessària.

Però el que sí poso sobre la taula és que la reprovació fa més olor a assalt al poder que a voluntat popular. i- sobretot – la idoneïtat dels assaltants. O reprovants, que un ja no sap ben bé què són.

Moltes gràcies.
Bernat Jofre i Bonet


A %d blogueros les gusta esto: