La Mare de Déu dels Àngels és, per a molts, una festa de comunitat. De lluita contra l’opressió. De valors genuïns.
D’aquí poc celebrarem el segon dia d’agost, la Mare de Déu dels Àngels. Pels habitants d’aquestes terres, és una data emblemàtica, que potencia el nostre caràcter i a la vegada la nostra nostalgia. Molts ( i moltes ) es preguntaran què hi celebram.
Per contestar, ens hem de remuntar no ja al Renaixement, sinó a l’Edat Mitjana. La mar Mediterrània era no ja una zona insegura per a la navegació. Sinó per a la vida en general: els atacs corsaris varen ser freqüents a les zones costaneres de l’Europa meridional fins entrat el s. XIX.
Instigades per la figura de Solimà el Magnífic ( 1494-1566), soldà i padishah de l’Imperi Otomà, les incursions de càstig o “ràtzies” a regnes cristians es feren cada pic més insistents. Pollença – 1550, amb la figura de Joan Mas i Dragut com a protagonistes – , Ciutadella – 1558, deu dies de saquejos – i Sòller – 1561, rebutjat ( entre molts d’altres factors ) gràcies al concurs dels bandolers que habitaven la serra de Tramuntana. És en aquest context que el 1578 hi hagué el gran atac otomà a les costes de Ponent. Que conta la llegenda, fóu rebutjat quan les dones plantaren cara a l’enemic quan els homes havien cridat el “via fora” i havien optat per fugir als boscos. Deixem el que és veritat, el que és història certa i el que és mite: la mare de Déu dels Àngels és, per a molts, una festa de comunitat. De lluita contra l’opressió. De valors genuïns.
Alabar a les autoritats – aquí no hi ha ideologia – la recuperació d’aquesta tradició. També al col·lectiu “Aires d’Andratx” per la seva impagable feina divulgadora de les tradicions i cultures populars mallorquines.
Per molts d’anys, madones! Bernat Jofre i Bonet
P.S.: En descàrrec del soldà turc, val a dir que foren més els atacs protagonitzats per pirates genovesos, murcians o andalusos que musulmans…
D’aquí poc celebrarem el segon dia d’agost, la Mare de Déu dels Àngels. Pels habitants d’aquestes terres, és una data emblemàtica, que potencia el nostre caràcter i a la vegada la nostra nostalgia. Molts ( i moltes ) es preguntaran què hi celebram.
Per contestar, ens hem de remuntar no ja al Renaixement, sinó a l’Edat Mitjana. La mar Mediterrània era no ja una zona insegura per a la navegació. Sinó per a la vida en general: els atacs corsaris varen ser freqüents a les zones costaneres de l’Europa meridional fins entrat el s. XIX.
Instigades per la figura de Solimà el Magnífic ( 1494-1566), soldà i padishah de l’Imperi Otomà, les incursions de càstig o “ràtzies” a regnes cristians es feren cada pic més insistents. Pollença – 1550, amb la figura de Joan Mas i Dragut com a protagonistes – , Ciutadella – 1558, deu dies de saquejos – i Sòller – 1561, rebutjat ( entre molts d’altres factors ) gràcies al concurs dels bandolers que habitaven la serra de Tramuntana. És en aquest context que el 1578 hi hagué el gran atac otomà a les costes de Ponent. Que conta la llegenda, fóu rebutjat quan les dones plantaren cara a l’enemic quan els homes havien cridat el “via fora” i havien optat per fugir als boscos. Deixem el que és veritat, el que és història certa i el que és mite: la mare de Déu dels Àngels és, per a molts, una festa de comunitat. De lluita contra l’opressió. De valors genuïns.
Alabar a les autoritats – aquí no hi ha ideologia – la recuperació d’aquesta tradició. També al col·lectiu “Aires d’Andratx” per la seva impagable feina divulgadora de les tradicions i cultures populars mallorquines.
P.S.: En descàrrec del soldà turc, val a dir que foren més els atacs protagonitzats per pirates genovesos, murcians o andalusos que musulmans…
Compartir