29/09/2022

Vaig tenir un somni

Un lloc digne per a un bon passeig: de fet els peatons tenien la preferència ben estipulada des de feia temps

Una nit, vaig tenir un somni. En fer-se fosc, vaig deixar-me emportar cap un poble imaginari. On, d’entrada, els ciutadans i ciutadanes es saludaven cada dematí.





Sense rancúnies aparents. Era una localitat amb un ajuntament. No recordo si amb batle o batlessa. El que en el meu somni apareixia nítidament era que el conjunt dels regidors eren educats entre ells i elles. Normalment, gent que no era professional de la política: hi estava un parell de legislatures, i si hi arribava. Tots tenien altres sopes més enllà de la puntual dedicació a la cosa pública. Els plenaris eren ràpids i fàcils: bons de seguir per l’oient. I és que hi havia una ràdio pròpia, molt popular.  Amb espais per a tots els públics: els de més edat podien escoltar melodies d’un temps, els senzillament madurs, èxits de final de segle, i els més joves ritmes contemporanis. La meua imaginària Vila tenia un quarter de policia local. Institució molt ben considerada per quasi tota la ciutadania… i la classe política.

Molts joves aspiraven a ingressar-hi, al cos de seguretat municipal. Era un poble ben conservat, on el respecte pel Patrimoni i el territori era evident. Un lloc digne per a un bon passeig: de fet els peatons tenien la preferència ben estipulada des de feia temps. Afavoria l’estat de les coses els grans aparcaments fets pels primers batles, que havien donat pas a la cultura del vianant. O que les voreres fossin amples i còmodes. També que els nous edificis de pisos tinguessin l’obligació de tenir dues places d’aparcament per pis.

Tothom acomplia les lleis urbanístiques, conscients de que el major tresor del terme municipal era el seu paisatge.



De tot d’una, va sonar el despertador. Me vaig aixecar, suorós: per un moment, havia cregut que el somni era realitat. I era nítidament insuportable.

Moltes gràcies. 
Bernat Jofre i Bonet