Gent desigual

Amollats al poble,
trobareu gent desigual.
Des d’homes públics,
fins qui evita el personal.

També hi ha qui diu veritats
i a alguns no els agrada.
Opinar sense complexes ni maldat
no és massa comú ni apreciat.

Com a l’arcàngel de les lletres,
al qui agraden els diners i escriure.
No n’hi han més de fetes:
de tot pontifica i fa riure.

N’hi ha que mentir no solen,
l’arcàngel, potser no tant.
Els primers de ningú cobren,
el segon, sempre para la mà.

Pidolant a totes bandes,
encomanant-se a tots els Sants.
A polítics de tota casta,
a hotelers i a restaurants.

Sense complexes ni vergonya,
la qüestió és cobrar.
En nom d’uns principis i cultura,
als qui només ell hi pot arribar.

Aquesta és la història
de la gent desigual.
La que treballa sense cabòries,
o la que viu bé fent el pardal.

Que ningú es senti ferit
per aquesta composició.
És un pensament ardit,
versat per a la seva emissió.

Que no es pensi malament,
ni pugi la mosca al nas.
I és que amb poc talent,
és difícil sortir-ne del pas.