Fa uns dies ens aixecàvem amb la notícia de que el “Bar Balear” o “Ca’n Tomeu” tancava les seves portes: la propietat l’havia venut a uns ciutadans no espanyols.
Amb aquesta excusa, un grup de persones més o manco afins vàrem començar a enumerar els comerços tradicionals andritxols clausurats els darrers anys. Per diverses raons, tot s’ha de dir. La quantitat i en la seva gran majoria qualitat dels mateixos ens va fer reflexionar en què s’està convertint aquest poble.
Ja se sap que res és etern: d’entrada, les noves generacions – formades, en teoria han pogut anar a un institut, alguns han cursat carrera – poden tenir altres interessos que les precedents, tan sols centrades en la bona marxa del negoci familiar. Fins i tot normal. Però sap greu que el moll de l’ós d’una comunitat vagi desapareixent. Sense massa recanvi, pealtra banda.
Si comptam, des d’històrics forns fins a tendes de queviures, passant per emblemàtics bars fins a restaurants, fins a arribar a tendes de mobles i electrodomèstics. La llista és, probablement, llarga: en manco de deu anys, la fesomia comercial del terme ha experimentat un canvi notable. No som qui per jutjar i dir si ha estat “excessiu”. Però que es tracta d’un canvi a una velocitat vertiginosa, és un fet indubtable.
Sembla que els únics petits establiments que aguanten són els relacionats amb el menjar per endur, els basars xinesos, el món immobiliari, la perruqueria i els tatuatges.
Com a consol, encara queden reductes del que un dia va ser aquest poble: Ca’n Nero, Vetes i Fils… i, des de fa poc, la pastisseria Barbarroja.
Un Andratx diferent per a un altre tipus de població? Probablement. El que és cert és que cada pic ens serà més difícil distingir si estem a un poble de Mallorca o de la Península.
Amb tots els respectes, per cert: és una constatació empírica, sense cap interpretació ideològica.
Bernat Jofre i Bonet
